Em trasllado!!

Després de dies de donar-hi voltes... He decidit traslladar el meu blog! Fins ara havia anat passejant per blogspot, però cada dia les meves passes es dirigien més cap a blocat. És per això que finalment he decidit canviar la meva ubicació allà. A partir d'ara trobareu les meves paraules a http://paraulesdenitdelluna.blocat.com Així que si teniu ganes de continuar-me llegint, ja sabeu!!

Una abraçada i un petó ben gros a tots i totes aquelels que m'heu anat seguint la pista!

Neus

Lluna plena

Aquesta nit torna ha haver-hi lluna plena...

Com cada mes, fa el seu cicle: creixent, minvant...

Ahir li faltava un petit tros, no era plena, però gairebé, gairebé; i aquell passeig per la platja sota la seva resplendor va ser del tot màgic! Una bona nit, un bon passeig, una bona conversa, un bon camí....

Un petó per a tots aquells i aquelles, que com jo, seguiu atents/es el recorregut de la lluna, nit a nit.

Dedicat a la Laura, especialment, amb qui comparteixo grans nits de lluna!!

Una abraçada!

Per avui, plego!

Per avui ja no puc més... Porto hores i hores asseguda davant d'apunts, l'ordinador, els fluorecents que van marcant paraules ràpidament, de post-it que van ampliant informació... de l'agenda que repassar quin és el següent dia per entregar treballar, intenta gestionar temps, espai, lloc, hores......I el meu cap m'acaba de dir: PROU! I això, està clar, després de 8 hores de feina!
Últimament em costa molt aconseguir ser productiva, però avui ho he aconseguit. No sé si és mandra d'estudiar, si és mandra d'estudiar a distància, si simplement és més complicat tot allò que faig, o és que l'edat no ajuda.... jejeje..... Però només som dimarts, i només som a l'inici del segon semestre, així que a recuperar forces per continuar endavant la setmana!
Salut!!

Ciutat!!

Què deu tenir la ciutat que cada vegada m'agrada menys... Ahir vaig anar a sopar en ple centre de Barcelona, per ser més concrets carrer Enric Granados... Soroll, cotxes, contaminació, gent enfeinada amunt i avall, de tant en tant una bicicleta intentat sobreviure als esfereidors cotxes que salten semàfors, carrils bicis i d'altres....
Mentre espero el pas per poder allunyar-me'n una mica definitivament, em conformo amb escapades que em fan carregar piles i seguir sobrevivint a la gran urbs!

Què bonic...

Ja fa dies que no entrava per aquí, però la veritat és que he anat molt atabalada: feina, estudis, etc.... Però avui hi ha una cosa important que mereix un missatge al bloc!
Hi ha grups, cantants, músiques a les que tens un apreci especial... I jo en tinc a unes quantes, la veritat. I moltes són les que em porten records, m'apropen al meu passat, em fan recordar... I sovint em fan recordar com amb un grup de nens/es mig asseguts a sobre meu, mig asseguts en rotllana, una guitarra sonant (normalment tocada pel Marc) i unes veus (més afinades o menys) passàvem les hores envoltats, per uns dies, de paratges únics i plens de màgia...
Una d'aquestes cantants és Rosana... quantes hores fent tallers de campaments sonàven les seves cançons que ja eren com himnes per a tots i totes? Moltes, ja us ho dic ara.... Doncs avui m'han donat una bona notícia....
Un bon amic, conegut, company... el Marc, sense més.... m'ha començat a parlar al msn... M'ha dit "Neus, et diré una cosa que segur ningú t'ha dit" i jo he pensat... "carai! què deu ser?". "Entra a la pàgina www.rosana.net i mira el videoclip de Màgia". Ho fet, al moment...
I sorpresa, dos d'aquests nens que tantes vegades he tingut a prop surten en aquest videoclip... Els dos nens que surten a l'escena final... Increiblement preciosos, no he pogut evitar les llàgrimes... En Marc i en Guillem, dos nens que portem educant des de ben petits... Aquest missatge va per ells, i per tots aquells/es que hem passat bones estones amb aquest parell de germans tan entranyables....

Preguntes....

Asseguda amb mi mateixa, avui em pregunto tantes coses; em faig qüestions, el per què de tot el que m'envolta des d'allò més proper a mi, fins a allò que sembla quedar tant lluny però que jo mateixa formo que se'n diu societat o món....
Dimarts! El despertador ha sonat ben d'hora (5.45) el cotxe ja m'esperava per emprendre un viatge cap a Lleida, de nou, una setmana més... ja la última... 2 horetes de carretera, música de fons, companyes adormides al cotxe i jo obrint els ulls de bat a bat... Arribar! Aparcar, esmorzar... i classe... Matí, tarda... vespre estudia, treballa més.... Sopar! Estudia més.... I a dormir...
Els meus dies es redueixen a això... Avui és un dia gris, ho sé, i demà ho veure tot diferent segurament... Però a vegades enyoro les tardes de cafès eterns on assegudes a una simple cadira de bar canviàvem el món, parlàvem d'allò que ens preocupava, de les pors a fer-se gran, de bogeries diverses... Petits grans plaers que tinc una mica oblidats...
Me n'adono que fer-se gran implica tantes coses que no m'havien explicat... És difícil assumir que ens en fem, no creieu...?

Dolça infància...

Te acuerdas de aquél tiempo dónde las decisiones importantes se tomaban mediante un "pito, pito gorgorito, dónde vas tu tan bonito..." "a la era verdadera pim pom fuera..."
Se podían detener las cosas cuando se complicaban con un simple: "no ha valido", o "cruci"
Siempre había una forma de salvar a todos los amigos, bastaba con un “salvado por todos”.
Los errores se arreglaban simplemente diciendo: ¿¡empezamos otra vez!?
LA DESILUSIÓN... era sólo haber sido último elegido para el equipo del cole...
El peor castigo o condena era que te mandaran copiar 100 veces: "no debo..."
"GUERRA" Sólo significaba arrojarse tizas y bolas de papel durante las horas libres en clase...Pues la guerra era algo que había sucedido antes de que nacieramos y nunca más volvería a suceder...
Hacer una montaña de arena podía mantenernos entretenidos durante una tarde entera.
Siempre descubrías tus más ocultas habilidades diciendo: ¿A qué no haces esto?
Cambiar un cromo repe, por el que igual te daban 5, te hacía estar feliz durante toda una semana
Tener mucho dinero,sólo significaba poder comprar más casas jugando al monopoly,o comprarte un helado...o una bolsa de chucherías a la salida del cole...
"TONTO EL ÚLTIMO" Era el grito que nos hacía correr como locos...hasta que sentíamos que el corazón se nos salía del pecho...
El polis y cacos era sólo un juego para el recreo, y por supuesto era mucho más divertido ser ladrón que policía...
Los globos de agua eran la más moderna, poderosa y eficiente arma que jamás se había inventado...
Cruzar la comba mientras se saltaba era todo un logro... Dar de comer a las palomas...Jugar con el barro...o simplemente bajarte tu nuevo balón de futbol o tu nueva barbie super modelo era lo más placentero...
No es raro que tuvieras dos o tres mejores amigos...
“Es muy viejo”: así te referías a cualquier que tuviera más de veinte años.
Los hermanos mayores, eran el peor de los tormentos, pero tambiés los más celosos, fieles y feroces protectores...
Hacer cabañas con ramas cuando íbamos de excursión al campo...

Quan de temps de tot això, i quins records... Si n'hagués de triar un de tots aquests, no sabria ben bé quin triar; però em penso que em quedaria amb les excursions a la muntanya amb els pares i la colla d'amics, feiem tantes animalades i rèiem tant... Un dia vam començar a baixar la muntanya els petits sols, i els pares no se'n van adonar. Quan van veure que no hi érem van començar a córrer muntanya avall buscant-nos. Nosaltres els esperàvem a l'aparcament, darrera d'una paret amagats per fer el típic "UUUU, susto!"... la veritat és que se'ns van treure les ganes de fer-ho després de la bronca que ens va caure...

Petits records, grans moments... Quin és el vostre record?